Els líquens

Els líquens són organismes singulars formats per dues entitats que viuen en simbiosi: un fong i una alga (que fa la fotosíntesi). Són molt resistents, ja que poden viure sobre roca nua, resistir fenòmens meteorològics i prosperar sota condicions climàtiques extremes per a altres organismes, com ara a l’alta muntanya, on la fluctuació tèrmica és molt alta, els raigs UV hi incideixen fortament i l’aigua és escassa [Izquierdo, 2015]. A més, són colonitzadors importants i necessaris per l’arribada d’altres espècies. Malgrat passen desapercebuts per la majoria de nosaltres, els líquens són ubics; poden créixer a les escorces dels arbres, recobrint superfícies rocoses o en estructures creades per la mà humana, com ara teulades, parets o altres edificacions.

Els líquens com a bioindicadors de canvi climàtic i qualitat ambiental
L’augment de la temperatura provoca canvis en la flora liquènica. Com tots els éssers vius, tenen preferències de temperatura en l’indret que creixen. Per això, gèneres de líquens com Parmelia, que resisteix a la sequera; o tropicals, con Physcia o Heterodermia, poden ser considerats indicadors del canvi climàtic.

En algunes ciutats europees s’ha trobat una correlació entre l’augment de temperatura i la distribució d’aquestes espècies [Herk et al., 2002]. El seguiment dels líquens de la ciutat d’Utrecht [Herk et al., 2002] o cobrint regions més extenses d’Holanda [Aproot i Herk, 2007], permet de valorar els efectes del canvi climàtic.

D’una altra banda, per la seva senzilla estructura, els líquens no poden regular l’entrada de gasos en els seus teixits; i, com a organismes sense arrels, obtenen els seus nutrients de l’atmosfera. Per tant, són molt sensibles a l’augment de les concentracions de contaminants. Molts d’aquests gasos, com el diòxid de sofre i òxids de nitrogen, tots en augment exponencial fruit de l’activitat humana, els hi afecten directament i són uns bioindicadors excel·lents de la qualitat atmosfèrica, són considerats sentinelles naturals de la qualitat de l’aire.

Ho fan palès els treballs de finals del segle XIX i principis del segle XX, del finlandès William Nylander i el suec Rutger Sernander, que van mapar la distribució de líquens en relació als gasos de l’atmosfera [Izquierdo, 2015]. També s’han fet llistats de líquens més o menys tolerants a contaminants de nitrogen a l’atmosfera per fer un seguiment d’aquests canvis de concentració amb especial èmfasi a les ciutats.

Tots aquest treballs han permès de conscienciar sobre els efectes del canvi climàtic i alhora a prendre accions i detectar com ha minvat la contaminació atmosfèrica en alguns casos com a París [Ariño et al., 1997], on la flora liquènica ha augmentat, i algunes zones de la ciutat considerades abans com a «deserts liquènics», han començat a recuperar-los.

Els líquens presenten, a més, avantatges respecte de les estacions meteorològiques i de detecció de gasos i, per tant, en complementen l’observació: cobreixen una zona més àmplia, ja que les estacions solen instal·lar-se en punts determinats; indiquen l’evolució al llarg dels temps i detecten petites quantitats de gasos tòxics, fins i tot dels que no detecten les estacions [Izquierdo, 2015].

Per tant, conèixer la distribució dels líquens en una ciutat (quines espècies i amb quina freqüència es troben), permet prendre consciència dels canvis que es produeixen en l’ambient i en la salut ambiental. A través del coneixement dels organismes es fa doncs una primera anàlisi de l’estat ambiental actual i, amb la repetició periòdica en àrees concretes, permet de fer un seguiment dels canvis en l’hàbitat, la qualitat de l’aire, la humitat, entre altres com demostren els seguiments a altres països [Tregidgo et al., 2013; Casanovas et al., 2014]. Així es pot determinar la influència del canvi climàtic en la variació i distribució de les espècies; i es pot correlacionar amb canvis en la concentració de contaminants en l’atmosfera.